ÈTICA I DIVERSITAT FUNCIONAL

Probablement accedim a intervenir en l'ambit de la diversitat funcional amb l'ànim de contribuir a la inclusió plena d'aquest col·lectiu i amb el compromís de tractar d'oferir oportunitats per a un satisfactori desenvolupament personal i social. Ara bé, si ens aturem un moment en les condicions sota les quals es desenvolupa aquest abordatge, el primer dels interrogants que ens sorgeixen és com pot ser possible que amb el grau de desenvolupament social i ètic sobre la nostra consideració compartida en referència als drets de les persones encara ens trobem que és necessari salvar moltes dificultats a l'hora de cercar aquesta normalització. No tenim cap dubte del progressos assolits, tant en relació a la realitat quotidiana com en relació als paradigmes i models comprensius relacionats amb la diversitat funcional, però encara perduren prejudicis que, si més no, no faciliten la plena inclusió. No es pot mensprear, encara que resultin insuficients, com els canvis en la comprensió i en els valors han contribuït a la sensibilització i a un desnvolupament normatiu i legislatiu certament molt més esperançador que no pas el de fa un pocs anys.

Durant el desenvolupament de les fonamentacions de la nostra proposta ja hem fet menció a la nova conceptualització de la diversitat funcional, la qual, juntament amb l'ètica i la perspectiva de la qualitat de vida que desnvoluparem posteriorment, orienten les propostes que en aquest àmbit habilitador i inclusiu es puguin fer.

Entenen que aquests avenços en relació als canvis actitudinals i als valors de referència per acostar-nos a la diferència arrelen en la dimensió ètica, la qual ha evolucionat a mesura que s'ha anat imposant la consideració de la igualtat entre les persones; igualtat que es vertebra al voltant d'allò que ens uneix més que no pas en relació a allò que ens diferencia. Aquest plantejament ens condueix irremeiablement a considerar qualsevol persona com a subjecte de dignitat, la qual no és atorgada sinó que és reconeguda també en les persones funcionalment diverses. Pot ser utilitzat com a referència d'això que estem dient la Declaració sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que podeu trobar en la barra lateral d'aquest blog i al final d'aquesta entrada.

Per tant és igualment cert que s'ha avançat en el desplegament de recursos i serveis disponibles per a la millora de la qualitat de vida d'aquestes persones, per a la millora de la consideració de dignitat i en els suports per accedir de manera funcional en l'entorn, de la mateixa manera que continua sent cert que encara ens trobem amb serioses limitacions per participar en igualtat d'oportunitats i condicions en els diferents àmbits i contextos de la vida ciutadana.
 

Aquestes dificultats que es continuen mantenint no poden ser només explicades per raó de les limitacions en el seu funcionament, sinó per la interacció d'aquestes amb les oportunitats de participació i experiències valuoses que l'entorn els ofereix o permet incidir i interactuar. És aquesta interacció la que condiciona el nivell i grau d'habilitats i coneixements per a un funcionament adaptatiu.  La idea de desenvolupament qie derivem de les teories ecològiques i socials del desenvolupament humà ens condueixen a considerar alhora el paper actiu de la mateixa persona com el suport actiu dels altres a aquest progrés: la persona es desenvolupa en la interacció amb l'entorn.Vet aquí el valor ètic d'entorns significatius i valuosos en contextos normalitzats, o el rebuig ètic a contextos restrictius o segregadors.
 

Vet aquí també la importància dels processos amb els quals definim i classifiquem aquesta condició, de manera que l'arbitrària categoria diagnòstica de, per exemple, retard mental, poca cosa ens diu de la persona. D'aquesta manera, allò que ens interessa operativament és mesurar la discrepància que hi ha entre les capacitats i habilitats de les quals disposa una persona i les competències que s'exigeixen per funcionar en cada entorn, la diferència entre les quals no ens dóna les limitacions, sinó que identifica les àrees en les quals es requerix incorporar determinats suports per funcionar adaptativamnet en cada context. Per tant, no limita la participació en funció d'aquesta discrepància, sinó que ens indica on hem d'incidir ecològicament per reduir-la.

L'apropament, doncs, l'haurem de fer en relació a les capacitats i a les necessitats de suport. A més, el nostre àmbit es centra en l'etapa adulta, una etapa que cal atendre amb plenitud i en la qual cal oferir les oportunitats per construir la pròpia identitat, una etapa que sovint és obviada entre la infantesa i el declivi biològic, de manera que atenem sovint a les persones amb diversitat funcional durant el seu desenvolupament infantil amb referències a la inclusió per després negar les oportunitats per al ple desenvolupament social i personal, per a la sexualitat, la independència, l'autodirecció, la participació cultural, el desenvolupament professional i laborals, l'oci, la participació política,...

En definitiva, la perspectiva no és tant com incorporar, com adaptar, les persones amb diversitat funcional a la societat, sinó com adaptar la societat per tal que totes les persones hi puguin participar en plenitud.